Capítol 2

DESCOBRINT UN ALTRE MÓN

De cop i volta Corriol va relliscar i va caure sobre una roca. Era una roca estranya, semblava que estigués cremada, com si hagués estat en una foguera. Van veure que la roca es movia, la van enretirar i darrere hi havia un forat.

-Entrem a veure què hi ha, Corriol –va dir Gebre.

-Ho tens clar, Gebre? Em sembla que hauríem de tornar...

Sense dir res, Gebre va començar a caminar a quatre potes per dins el forat i Corriol va veure com de sobte Gebre desapareixia...

-Gebre, Gebre!! –va cridar Corriol, molt espantat, però no va rebre resposta.

Corriol es va posar  a plorar i de cop i volta va sentir la veu de Gebre que venia de lluny, dient-li que es deixés caure pel forat, que no tingués por.  Li va costar molt, però al final va entrar al forat, va notar que la roca era molt llisa i de sobte va relliscar i va començar a caure avall, avall, a les fosques.

Quan va arribar al final va veure una llum i es va quedar tan enlluernat que no podia veure res.

Mentrestant Abisme i els grans que havien anat a caçar van tornar. Quan van arribar a la clariana del foc van veure que les àvies i les mares embarassades estaven molt preocupades.

-Què us passa? Per què esteu tan preocupades? –va preguntar el pare de Gebre.

-Gebre i Corriol han desaparegut!!

-Jo els he vist creuar el pont penjant..., però no he dit res perquè em pensava que ja haurien tornat –va dir Abisme.

El pare, Abisme i alguns caçadors més van anar a buscar-los, van creuar el pont penjant i es van posar a cridar-los, però no rebien cap resposta. Quan van arribar fins a l’avenc i van veure que allà tampoc hi eren, es van espantar molt i es van posar molt tristos, pensant que segurament un animal se’ls hauria menjat.

Quan Corriol encara estava una mica enlluernat, va començar a sentir que Gebre cridava:

-Corriol, Corriol, mira què he trobat! No estem sols!

Gebre el va estirar fort del braç i li va ensenyar unes petjades molt grans, rodones i amb tres urpes. Mai havien vist res semblant.

-Anem, Corriol, anem a seguir aquestes petjades tan estranyes i tan grans –va dir Gebre, emocionada.

-No, Gebre, s’està fent de nit i hauríem de tornar!

-No, Corriol, millor que descansem aquí perquè no hi ha marxa enrere, no podem pujar fins a l’avenc perquè és massa empinat i relliscós.

Van recollir unes quantes herbes per fer-se un jaç en el forat que duia a l’avenc, van treure menjar del fardell, i després de menjar es van quedar profundament adormits, estaven esgotats.

Mentre dormien, Gebre va somiar que les petjades la conduïen a un lloc molt estrany i perillós, tan perillós que es va despertar tota espantada.

Quan va veure que només era un somni es va calmar, però de cop i volta va veure entre la foscor de la nit una llum que brillava i unes veus que cantaven.

-Corriol, Corriol desperta't!!! Mira, mira, hi ha llum i veus cantant!!!

Però quan Corriol es va posar dempeus ja no es veia ni se sentia res, ni llum, ni veus.

-Gebre, ho deus haver somiat, aquí no hi ha res!

Corriol va seguir dormint, però Gebre estava molt encuriosida i no va poder dormir més en tota la nit, però ja no va tornar a veure ni la llum ni va sentir cap veu.

L’endemà al matí amb la llum del sol van poder veure un gran llac allà on queia la cascada, i al fons un bosc molt frondós.

-Corriol, seguim les petjades!

-No ho sé, Gebre... Tinc por..., i també tinc curiositat per seguir-les, però sobretot no ens allunyem del riu perquè si no, no trobaríem el camí de tornada...

-Molt bé, Corriol, ja no tens tanta por!!! Anem!!!

Es van posar a caminar, seguint les petjades ben a prop del llac, i després seguint el riu que es perdia bosc enllà.