Capítol 4

TORNAR A CASA

-Corriol, aquests tigres no són ferotges, sembla com si estiguessin acostumats a estar amb persones. Possiblement estiguin domesticats, perquè no és normal que actuïn d’aquesta manera –va dir Gebre.

-Tens raó, Gebre, potser hi ha alguna tribu bona darrere d’aquests tigres– va dir Corriol.

-Crec que els hem de seguir, tinc el pressentiment que això és un bon senyal.

Durant  gairebé un dia Corriol, Gebre i els dos tigres van recórrer un llarg camí fins arribar a un riu. Allà es van trobar amb un poblat d’homes i dones que semblaven molt amables. 

-Corriol, mira aquesta gent, no fan pinta de ser dolents i malvats com aquells que ens van ficar a dins de la reixa –va dir Gebre.

-És veritat. Per cert, en quina llengua parlen??? No entenc res del que estan dient –va dir en Corriol.

-Crec que vaig a provar de parlar amb ells a veure si ens acabem entenent.

Gebre va caminar fins a un grup de dones que hi havia assegudes al voltant d’una foguera.

-Hola! Em dic Gebre i aquest és Corriol. Tots dos formem part de la tribu de la Flama Vermella –va dir Gebre.

Ningú li va dir res, se’ls van mirar i van començar a parlar entre elles en una llengua que ni Corriol ni Gebre coneixien.

-Gebre, crec que serà molt difícil fer-nos entendre, no parlem la mateixa llengua i així no podrem comunicar-nos –va dir Corriol.

De cop i volta, va aparèixer un senyor d’uns quaranta anys aproximadament i els va dir:

-Hola! Quina sorpresa! Algú que parla com jo quan era petit!

-Com és que parles la nostra llengua i la resta no? –va dir Gebre.

-Això és una història molt, però que molt llarga. Per cert, em dic Espígol i sóc el cap de la tribu Muntanya Blanca. Aquí sempre sereu molt benvinguts – va dir Espígol.

-Què bé! Llavors ara estem més tranquils. Jo sóc en Corriol i ella és Gebre. Hem vingut a parar aquí gràcies a aquests dos tigres que ens han ajudat i ens han guiat. Vam sortir de la nostra tribu, Flama Vermella, perquè volíem descobrir què hi havia darrere de la fi del món. Hem passat moltes coses pel camí, hem tingut molta por i la veritat és que el que ara volem és tornar a casa –va dir Corriol.

-Corriol, tot això que m’estàs explicant em sona molt. A mi em va passar el mateix que vosaltres. Devia tenir uns deu anys més o menys i em vaig escapar de la meva tribu perquè volia saber què hi havia darrere d’aquella línea que n’hi deien “la fi del món”. Pel camí em va passar de tot, vaig passar gana, fred, i vaig plorar molt fins que em vaig trobar amb aquests dos tigres que us acompanyen –va dir Espígol.

-Ostres!!!!! Llavors saps del que et parlem, oi???? –va dir Gebre.

-I tant! Vaig tenir la sort de trobar-me amb aquesta gent tan fantàstica i acollidora i al final em vaig quedar a viure aquí. Vaig aprendre la seva llengua i aquí és on he fet la meva vida, però mai m’oblido de la família que vaig deixar enrere –va dir Espígol.

-Ja veig que sou bones persones, però la veritat és que nosaltres volem tornar a casa nostra –va dir Corriol.

-No us preocupeu, us prometo que la meva tribu i jo us ajudarem a tornar a casa amb els vostres familiars i amics –va dir Espígol.

-Moltes gràcies, Espígol, ets un bon home –va dir Gebre.

Quan es començà a fer fosc, Espígol va ordenar fer una festa en honor als nous convidats. Encengueren una foguera ben gran i van començar a cuinar el sopar per a tota la gent. Tots plegats van passar una gran nit i un cop acabada la festa se’n van anar a dormir.

L’endemà, Espígol va organitzar una gran expedició per ajudar Corriol i Gebre a trobar el camí cap a casa. Tots junts van decidir seguir el curs del riu, ja que sabien que la majoria de les tribus acostumen a viure al costat dels rius.

Pel camí es van trobar diferents dificultats com ara lleons, guepards, cocodrils, barrancs, pluja, vent..., però entre tots ho van superar.

Quan ja portaven dos dies de camí, van començar a trobar-se petjades de nens que possiblement eren de Corriol i Gebre.

-Gebre, mira aquelles petjades! –va dir en Corriol.

-Semblen de nens com vosaltres –va dir Espígol.

-El que podríem fer per assegurar-nos-en és posar els nostres peus a sobre de les petjades i així podríem verificar que són nostres –va dir Gebre.

-És una bona idea Gebre. Anem-hi –va dir en Corriol.

Els dos nens van col·locar els seus peus a sobre de les petjades i van poder comprovar que efectivament eren d’ells. 

-Espígol, tenies raó. Són de nens, és a dir, de nosaltres –va dir Gebre.

-Això és un bon senyal, vol dir que anem pel bon camí –va dir Espígol.

Tots junts van seguir les petjades però va arribar un moment en què aquestes es van acabar i es van trobar amb dos camins: esquerre i dret.

-Crec que ens hauríem de dividir en dos grups i així sabrem quin dels dos camins és el correcte. Gebre, Corriol, anireu amb mi pel camí esquerre, la resta del grup anirà per la dreta –va dir Espígol.

-D’acord, així ho farem –va dir Gebre.

Els que van optar pel camí de la dreta, van arribar a un gran bosc ple de pins. D’amagat van veure la tribu que havia atacat Corriol i Gebre i van decidir tornar a l’altre camí. Però abans de marxar van posar unes trampes per si algú els havia vist. Després, van córrer en direcció on hi havia Corriol, Gebre i Espígol i els van explicar el que havien vist. I que potser el camí correcte era el de l’esquerra.

Van decidir seguir endavant tots junts i Corriol i Gebre es van posar contents perquè passaven per on havien vingut. Van tornar a veure el barranc per on havien caigut i entre tots i amb l’ajut d’un arbre aconseguiren tornar a pujar.

Finalment van arribar a casa i es van trobar amb tota la família.

-Per fi hem arribat!!! Pensàvem que no ho aconseguiríem. Família, aquests són l’Espígol i la seva tribu. Ens han ajudat a arribar fins aquí –va dir Gebre.

-Benvingut  i moltes gràcies pel que has fet pels nostres nens –va dir el pare de Gebre.

-De res, era la meva obligació –va dir Espígol.

-Per cert, em sones molt, no ho sé, com si fossis molt familiar –va dir el pare de Gebre.

-De fet, vosaltres també em soneu molt a mi. De petit jo pertanyia a la vostra tribu –va dir Espígol.

-Com et dius? –li van preguntar.

-Espígol, i em vaig perdre amb deu anys –va dir Espígol.

-Ostres, tu ets el petit Espígol, el meu germà petit!!!! Quina il·lusió! Ho vam passar molt malament quan vas desaparèixer –va dir el pare de Gebre, molt emocionat.

-Quina alegria! –va exclamar Espígol.

-Crec que va sent hora que estiguem tots en família. Això s’ha de celebrar –va dir Corriol.

El pare de Gebre va ordenar que es fes una festa per acollir tota l’expedició. S’ho van passar tan bé i es van trobar tan a gust que van decidir viure tots junts per sempre.